Article d’opinió d’Enrique Ballester Llopis, metge d’Urgències de l’Hospital de la Ribera: La millor vacuna contra la pandèmia és no oblidar

La tercera ona del tsunami Covid al nostre país, amb prop de 2.400.000 contagis, a un ritme de més de 35.000 contagis per dia i més de 53.800 defuncions (80.000 morts segons l’INE), és una trista realitat que sembla no espantar a la població.
Centres de salut col·lapsats, hospitals desbordats i UCIs sense llits són impactants imatges que veiem tots els dies en els mitjans de comunicació, i en el següent pla estarrufa la pell contemplar aberrants festes diürnes o nocturnes en discoteques, carrers o cases particulars, terrasses repletes amb gent sense màscara en animada xarrada a mig metre de distància compartint tapeo, o grans centres comercials abarrotats com en un Black Friday.
I encara esperem que s’aplane la corba?
La consciència social no està prou sensibilitzada davant tantes llàgrimes i morts. Sembla que només la vacuna siga la salvació per a alliberar-nos del letal virus i aconseguir l’anhelada immunitat de “ramat” (ull amb la paraula perquè a vegades ho semblem)
Oblidem que la millor vacuna contra la pandèmia és precisament no oblidar, no recordar-nos d’aquells dies tancats a casa, amb majors i xiquets amuntegats en habitacions i balcons dibuixant arcs de Sant Martí, i com a vàlvula de fuita els aplaudiments i cantics a les 8 de la vesprada. Que trist i indignant és comprovar la irresponsable amnèsia d’alguns, que anul·la el seny i posa en perill a molts.
Per a agreujar la situació assistim diàriament a l’esperpèntica guerra política, amb acusacions creuades entre partits del govern i oposició, o entre autonomies i govern del mateix signe polític, que s’acusen mútuament per a eximir-se de culpabilitats. Però l’evidència diària de xifres d’infectats i morts demostra que el sistema sanitari ha col·lapsat, amb unes infraestructures insuficients o antiquades, mitjans materials obsolets o inexistents, una gestió de crisi canviant, precipitada i amb una resposta lenta i descoordinada entre govern i autonomies. I de nou tornen les acusacions que els anteriors governs són els culpables de l’actual situació perquè no van invertir en sanitat pública, perquè van retallar serveis, o perquè només van fer costat a la sanitat privada. Aquest repetit discurs està més que desgastat, perquè ha canviat el signe polític dels governants de torn, han passat els anys i seguim amb els mateixos problemes i manques.
Un altre fonamental i creixent problema, i que agreuja més la situació, és el dels professionals sanitaris. Oblidats, desmotivats, maltractats per l’administració que segueix sense reconéixer els seus esforços per mantindre una sanitat digna i de qualitat amb el seu treball 365 dies a l’any. Però els sanitaris comencen a claudicar davant la desbordant pressió assistencial, i jornades interminables on apunten llàgrimes d’impotència davant tantes desgràcies i morts, algunes d’elles evitables.
Ja va sent hora que l’actual co-govern, sense escudar-se en la culpabilitat dels seus antecessors, prenga bona nota i comence a resoldre el major problema actual del sistema sanitari, els seus exhaustos professionals, que també s’infecten i moren, i esperen una resposta a les seues assenyades demandes per part dels seus governants.
I quant a la xarxa assistencial, si els actuals recursos públics són insuficients per a donar resposta adequada a l’actual col·lapse del sistema sanitari, seria molt encertat i intel·ligent per part del govern que oblidara les ja desfasades crítiques a la sanitat privada, i utilitze i coordine tots els recursos disponibles públics i privats per a acabar amb la major crisi sanitària nacional i mundial.
Però en la meua modesta opinió hi ha alguna cosa que està fallant estrepitosament en aquesta guerra contra el virus: La falta d’un comandament únic que planifique l’estratègia general de combat, que dimensione els recursos a distribuir segons les necessitats de cada territori, que els pose a la disposició de cadascun d’ells perquè els utilitzen segons la planificació general i que mesure els resultats a nivell de salut autonòmica i estatal, per a redistribuir nous recursos.
La planificació i coordinació de cada batalla ha de ser única, perquè en aquesta guerra no pot haver-hi dèsset caps, amb diferents estratègies d’atac, per a véncer al mateix enemic.
Enrique Ballester Llopis
Metge d’Urgències de l’Hospital de la Ribera

Comenta la notícia

This site uses User Verification plugin to reduce spam. See how your comment data is processed.