Article d’opinió: Males polítiques, males herbes

Miguel Minguet Gimeno

Una mar de males herbes grimpa per damunt de les plantes d’arròs, fins a tal punt que les ofega, se les menja, deixant sense producció als agricultors. Al principi succeïa en uns pocs arrossars, però amb el pas de les setmanes cada vegada sorgeixen més parcel·les del parc natural de l’Albufera amb aquest problemón. Entre la mala herba que està guanyant el combat a l’arròs per KO tècnic sobreïx el ‘serreig’ (Echinochloa), davant el qual els agricultors no poden fer front perquè estan literalment desarmats.
La història pot ser que vos sone. Les polítiques fitosanitàries europees, dissenyades en els despatxos a partir d’utòpiques estratègies allunyades de la realitat del camp, estan suprimint matèries actives per al control de les males herbes en l’arròs sense oferir, al mateix temps, mètodes alternatius de lluita viables econòmicament i d’una contrastada eficàcia. Els herbicides nous són de difícil aplicació en els arrossars valencians a causa de les nostres condicions particulars en la gestió de l’aigua. L’única manera de desfer-se de les males herbes és contractant treballadors perquè les arranquen a mà però, a més de ser una tasca complicada, dispara els costos de producció a uns nivells insostenibles en termes de viabilitat.
La preocupació del sector arrosser, amb tot, no acaba ací. El cas és que si les segadores entren a parcel·les amb presència de males herbes efectivament recolliran l’arròs que s’haja salvat, però deixaran en el sòl restes de males herbes que, quan arribe la inundació hivernal, es dispersaran també als camps situats aigües avall. On hui hi ha males herbes, demà podria haver-hi deu vegades més.
Per això considerem necessari que les administracions adopten, a curt termini, en realitat ja, mesures de suport als arrossers afectats per a fanguejar (mesclar les plantes amb la terra) i no segar les explotacions que pateixen un excés de males herbes. Es tracta d’una solució desesperada que tallaria el problema d’arrel, mai més ben dit, a càrrec dels fons de les administracions perquè són elles mateixes les que han generat aquest desastre amb les seues males polítiques.
De cara a les pròximes campanyes, la classe política té molta faena pendent per fer en aquest àmbit. La prioritat és investigar i posar a la disposició del sector un nombre suficient d’eines de control per a minimitzar les males herbes d’una forma segura, barata i respectuosa amb el medi ambient. Paral·lelament, la Unió Europea ha de revisar els acords comercials subscrits amb països tercers a fi d’exigir reciprocitat en les condicions de producció dels arrossos que importem. No té peus ni cap que mentre als arrossers comunitaris ens retiren productes fitosanitaris, alhora permeten l’entrada massiva d’arròs forà que continua utilitzant aqueixes substàncies prohibides. A més d’una competència deslleial que arruïna als productors, això suposa un frau sanitari als consumidors i un perjudici al medi ambient.
Diu el refrany que mala herba mai mor, però en els arrossars sí que ha de succeir si volem preservar el cultiu que més i millor contribueix al manteniment del parc natural de l’Albufera. La política curtterminista de la Unió Europea en matèria fitosanitària està atacant la línia de flotació de la rendibilitat agrària, per la qual cosa urgeix un canvi de rumb que baixe dels núvols i trepitge més la terra.

Miguel Minguet Gimeno

Representant AVA-ASAJA i vicepresident del Grup de Treball de l’Arròs del COPA-COGECA

Deixa el teu comentari