Els documents més antics de l’arxiu testifiquen que va ser en 1921 quan un grup de pioners i entusiastes amants de la música van comprar els primers instruments. Aquell impuls va comportar la creació del Cercle Instructiu Musical, el CIM de Xirivella. Entorn del casino, el frontó i el teatre del CIM va quallar bona part de la vida social, esportiva i cultural del municipi: tractes agraris, partits memorables, sessions de ball, tertúlies polítiques, concerts, funcions teatrals, actes fallers, representacions de l’Altar de Miracles, etc. Situat en el cor històric, geogràfic i emocional de Xirivella, el teatre del CIM ha canviat durant un temps clarinets i fagots per pics i maces.
Després de la insonorització parcial de l’immoble escomesa en 2016 i la remodelació de l’hall d’accés en 2019, es treballa ara en un nou escenari. El projecte comporta l’enderrocament total de l’escena actual i la construcció d’un espai més ampli i a una altura inferior. El futur prosceni millorarà la visió del públic, permetrà major amplitud i comoditat als intèrprets i facilitarà l’accés a persones amb mobilitat reduïda. En la fulla de treball s’inclou l’ús de materials ignífugs, així com l’adequació de la instal·lació elèctrica general. L’última fase de renovació del teatre culminarà amb la insonorització total del local, l’adaptació dels camerinos i la remodelació de les condícies.
“Com va dir el director Riccardo Muti en el concert d’Any Nou, la música és una missió”, recorda Martín García, president del Cercle Instructiu. “Estem convençuts que la música millora la nostra societat. A més, la declaració del CIM i les agrupacions musicals com BIC (Bé d’Interés Cultural) ens reconeix un paper essencial en l’entramat cultural de la Comunitat Valenciana, i ens fa mereixedors d’una atenció especial per part de les administracions públiques”, assenyala García.
El CIM compta hui dia amb uns 150 socis, 70 intèrprets i 200 alumnes. Però són desenes de milers les persones que, durant aquest segle, han abraçat la seua música i han gaudit les seues instal·lacions. Cent anys no són dos dies i donen per a molt. Martín García invoca una anècdota coneguda “no fa tant” i que va arribar al cor de la societat musical. La història de l’oncle Pepe, banderer del CIM i fill de la família que custodiava el Casino allà per l’any 1936. Les coses de la guerra li van portar a amagar la bandera de l’agrupació a la seua casa mentre va durar el conflicte. Acabats els tirs, la banda del CIM la va traure en cercavila com a símbol de supervivència. La música sempre sobreviu.
