La mostra ‘Des del silenci’, a la seu de la Fundació fins al 26 de setembre, recupera l’obra d’Enric Banyuls, més conegut per pertànyer al grup musical Al Tall i pel seu compromís polític i social
L’exposició descobreix també els seus escrits sobre pintura, en què considera el quadre com un espill que reflecteix les múltiples cares d’una persona, o la pintura com el més humil dels actes
El director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, José Luis Pérez Pont, i el president de la Fundació Chirivella Soriano, Manuel Chirivella, acompanyats pels comissaris, Francesc Vera i Manel Baixauli i la vídua de l’artista, Rosa Urenya han presentat aquest divendres la mostra ‘Des del silenci’, al voltant de l’obra del pintor valencià Enric Banyuls (Corbera, 1954-2018).
Conegut per formar part del grup musical Al Tall, així com pel seu activisme social i cultural, aquesta exposició redescobreix Banyuls com l’artista que va ser, que va dedicar la seua vida a la pintura, una pintura silenciosa, deslligada de modes i de corrents artístics.
Compromés amb el seu poble, Corbera, i amb les qüestions que afectaven tota la seua comarca, la Ribera Baixa, va ser un activista social i cultural. Recentment la Institució Alfons el Magnànim reeditava la seua publicació ‘Crònica Parcial. Tardofranquisme i Transició a Corbera (la Ribera Baixa) 1971-1987’, en què es demostra la seua gran implicació política i social.
Aquesta qüestió s’uneix, segons Manuel Chirivella, a “la seua tasca com a gran divulgador d’una cultura genuïnament valenciana, coneguda per la seua pertinença al grup musical Al Tall, en la trajectòria del qual s’uneixen consciència política, tradició i component festiu”.
Segons Pérez Pont, “en la nostra tasca d’investigació i de reconeixement de l’art i de la creació actual ens trobem amb personalitats com la d’Enric Banyuls, compromeses amb el seu entorn social, polític i cultural, que per la seua senzillesa a l’hora de divulgar el seu treball artístic, així com per la seua personalitat independent, allunyada dels circuits del mercat de l’art, no ha tingut el reconeixement que mereix. És per això que dins de la nostra col·laboració amb la Fundació Chirivella Soriano presentem una exposició amb la qual pretenem acostar l’obra d’Enric Banyuls, per mitjà de més de 60 peces que ajuden al coneixement de la seua obra”.
Per a Manel Baixauli, “la seua obra, d’una meticulositat insòlita en l’execució, fonamentada, sobretot, en valors matèrics, només pot ser valorada amb justícia si un la contempla al natural i sense pressa. És una obra que creix a mesura que un la mira”.
L’exposició ‘Des del silenci’ repassa els seus últims trenta anys de producció, quan els seus quadres van perdent el color, apostant per imatges austeres en blanc i negre, i on comencen a aparéixer altres elements que va acoblant en els seus quadres, materials poc nobles com ara fil de cosir, cautxú o varetes, elements quotidians als quals anava donant forma fins a incorporar-los en l’obra d’art, fins a arribar a les seues escultures.
Segons Francesc Vera, “Enric Banyuls es definia com un artista abstracte, no informalista. En la seua obra buscava la simplificació de la forma, complicant la seua realització, les seues obres estaven molt elaborades, es tracta d’un treball molt minuciós” i afig que “mai va voler promocionar-se, era una cosa que l’incomodava i, a més, tampoc es va plegar mai al mercat. Potser serà aquest un dels motius pels quals la seua pintura ha passat més desapercebuda”.
Manel Baixauli afig que “aquesta exposició vol fer-li justícia, donar-li visibilitat i al mateix temps reivindicar que l’art no va de modes”.
Una altra de les qüestions que aquesta exposició trau a la llum són els seus escrits sobre pintura, que conviden a la reflexió. Per a Enric Banyuls, “un quadre és un espill. Hi ha tantes cares del quadre com mirades projectades. I no només les mirades de subjectes diferents, sinó les pròpies d’una mateixa persona”.
En paraules del mateix Banyuls, la pintura és com “el més humil dels actes. Un acte de fe, sustentat més que en la cosmogonia, en la resistència, en l’exercici estricte ordinari, de la matèria. Amb aquest principi bàsic confeccione la meua obra amb plena consciència de la seua escassa utilitat. La pintura no és elitista, és una flor de marge”.
I ens convida a desxifrar els seus quadres: “un quadre blanc o un quadre negre és un quadre silent, però no és un quadre mut. El silenci, si el sabem desxifrar, és més loquaç que el tro; tot depén de l’atenció que parem, de la fam d’entendre l’idioma ocult de les coses”.
