La urgència d’un estatut internacional per als refugiats climàtics

La catedràtica de Filosofia del Dret i investigadora de la Universitat de València (UV) Ángeles Solanes ha revisat jurídicament en un article científic la noció de refugiat climàtic i evidencia que la degradació ambiental pot comprometre el gaudi efectiu del dret a la vida i donar lloc a la necessitat de protecció internacional. Amb la seua anàlisi dels treballs del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i altres, l’experta aposta per vincular legalment canvi climàtic i mobilitat humana.

Actualment no hi ha cap estatut jurídic específic a nivell internacional que contemple el cas de persones que abandonen el seu país d’origen per motius climàtics permanents. La Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats considera refugiat “una persona que es troba fora del país de la seua nacionalitat (o que no té nacionalitat) i que per un temor fundat de ser perseguit pels motius que s’especifiquen (raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques) no pot o no vol tornar a aquest Estat i es troba en una situació de necessitat de protecció internacional”.

No obstant això, aquesta definició va ser establerta en 1951, quan l’emergència climàtica no estava sobre la taula de cap organisme internacional. Per això, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides va proposar una lectura extensiva de la definició de refugiat, en la qual s’inclouen les causes mediambientals com a motiu pel qual una persona no pot tornar al seu país d’origen. A més, com explica Solanes, “la interpretació del Comitè de Drets Humans no és una qüestió aïllada, sinó que hi ha altres organismes jurídics que relacionen els factors climàtics amb la necessitat de protecció per a les persones afectades”.

El debat a nivell jurídic sobre el concepte de refugiat climàtic és controvertit. L’autora defensa que és urgent establir un nexe de connexió entre canvi climàtic i mobilitat humana, “que es traduïsca en la garantia de protecció que necessiten les persones afectades i en l’exercici de responsabilitat que incumbeix els Estats”. En aquest sentit, Solanes sí que destaca i valora positivament els avanços en el Dret internacional. “Al meu entendre, el paradigma està canviant. Que li prestem atenció a aquesta qüestió ja és un avanç i, malgrat que les transformacions jurídiques són lentes, és positiu que hi haja una sensibilitat social”, reflexiona.

La importància dels precedents

En l’article –el qual forma part del projecte MULTIHURI del Ministeri de Ciència i Innovació–, Solanes il·lustra el cas de Ioane Teitiota, un ciutadà de la República de Kiribati que va presentar una sol·licitud d’estatut de refugiat per causes climàtiques a Nova Zelanda i que va ser rebutjada. Així, Teitiota va presentar una queixa davant el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i, tot i que no li van donar la raó, el dictamen de la institució va marcar un abans i un després, ja que per primera vegada un organisme de les Nacions Unides va establir una relació entre la recerca de protecció vinculada a l’asil i els efectes del canvi climàtic.

Però aquest no ha estat l’únic cas paradigmàtic. El gener d’aquest any un tribunal francès ha reconegut un ciutadà de Bangla Desh com a refugiat climàtic. La sentència conclou que no se’l pot extradir al seu país d’origen per la seua alta pol·lució, ja que pateix una malaltia crònica respiratòria i suposa un risc per a la salut. Com la investigadora Solanes conta, aquests precedents són importants: “Considere que és rellevant posar en valor el que fan aquests tribunals en la jurisprudència internacional, perquè evidencien la urgència que hi haja un estatut per als refugiats climàtics a nivell mundial”.

Comenta la notícia

This site uses User Verification plugin to reduce spam. See how your comment data is processed.