Quatre professores de la Universitat de València, autores de la ‘Guía de comunicación no sexista’, presentada hui en l’Institut Cervantes
Les professores de la Universitat de València Mercedes Quilis, Marta Albelda, Pilar Montañez i Andrea Carcelén són les autores de la ‘Guía de comunicación no sexista’, que aquest dilluns, coincidint amb el Dia de la Dona, s’ha presentat a l’Institut Cervantes de Madrid. La guia ofereix la informació necessària perquè l’ús de la llengua espanyola no reflectisca cap mena de discriminació sexista.
La publicació està editada per l’Institut Cervantes i el Grupo Penguin Random House, sota el seu segell Debate, i ha estat coordinada pel catedràtic de Filologia Espanyola de la Universitat de València Antonio Briz. A aquest departament pertanyen les quatre autores.
L’acte celebrat en l’Institut Cervantes es pot veure en l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=0JjlKtqEp8o
La guia ofereix un conjunt de pautes i suggeriments per a aconseguir un tracte lingüístic més igualitari, que visualitze per igual a dones i a homes, així com per a evitar i erradicar el sexisme en el llenguatge.
Segons les autores, la proposta resulta d’harmonitzar amb sentit comú diversos criteris: la norma gramatical, la coherència textual, el context situacional i els àmbits o gèneres discursius. Aquesta guia presenta diverses novetats. “És veritablement una guia d’ús per a fer discursos no sexistes, ja que disposa i proposa el correcte o incorrecte, el possible, preferit, aconsellat o més adequat, sempre en relació amb la situació comunicativa”, afigen.
Així mateix, és nova per la manera de tractar la qüestió i pel plantejament previ: en principi, la forma masculina no és sexista, usar el masculí genèric no és sexista, ni tampoc, en principi, el desdoblament és «demencial», ja que l’adequació d’aquestes alternatives depèn del context, en concret, de l’àmbit (administratiu, educatiu, social, etcètera) i del gènere discursiu (converses, entrevistes, conferències, cartes, convocatòries, formularis, programes televisius…), del canal de comunicació (oral o escrit), del registre (més o menys formal, més o menys col·loquial), dels fins comunicatius (interpersonals o transaccionals) o de les persones apel·lades (homes, dones, dones i homes).
També és una novetat la distinció teòrica anterior entre tracte no igualitari i sexisme. Sexista és, per exemple, l’ús d’un terme en masculí quan el referent apel·lat és una dona (o el de la dona cap a si mateixa o el de la dona cap a l’home, encara que siga un ús hui infreqüent). El tracte no igualitari respon a una visualització desigual dels qui participen en la interacció; de fet, alguns discursos fracassen, són poc reeixits, fins i tot provoquen rebuig, al no fer veritablement partícips als altres, en excloure o no al·ludir prou al públic que escolta, al no tindre en compte les seues característiques, incloses les de sexe: dirigir-se a un auditori exclusivament femení amb el masculí genèric, més que sexista –que també pot ser-ho– és discursivament inadequat.
