Externalizació de serveis i precaritzacó laboral a la Universitat

La crisi de la COVID-19 ha suposat per a tots un xoc de realitat, ha posat a cadascú al seu lloc. La Universitat de València, com altres administracions públiques, va optar en el seu moment per l’externalització d’alguns serveis. Per a qui desconega el tema direm que l’administració que no pot, o no vol, destinar part de la seua plantilla a realitzar aquests serveis, el trau a concurs i l’adjudica a l’empresa que fa millor oferta (normalment prevalen els criteris econòmics). Un dels serveis que la Universitat externalitza és el servei que es presta a les consergeries de les Facultats i altres centres.

De les 40 treballadores a la plantilla d’Informadors d’accessos del Campus Tarongers, només treballen 13. L’empresa que va guanyar la licitació del lot 3, al Campus de Tarongers, obliga a aquestes 13 treballadores i treballadors a anar cada dia al centre de treball, sempre les mateixes 13 persones, sense establir torns. Com que són sempre les mateixes persone, ja que no hi ha torns rotatoris, el treball i la permanència en el lloc de treball recau només sobre una part de la plantilla.

Des del 14 d’abril aquestes persones estan realitzant una jornada laboral superior a l’establerta per contracte, un excés d’hores que no es veu repercutit en la nòmina, ni com a hores extres ni com a hores normals. L’excusa que posa l’empresa és que són hores que els treballadors deuen a l’empresa, quan l’empresa segueix percebent el mateix reemborsament per part de la Universitat de València, com si no hi haguera crisi sanitària ni estat d’alarma. Però si els treballadors deuen hores a l’empresa, aquesta haurà de tornar la part corresponent del que els abona la Universitat; estem parlant de diners públics que paguem entre totes les valencianes i valencians.

Cal explicar que la Universitat de València, en la línia de la Generalitat Valenciana, va seguir pagant a les empreses prestadores de serveis, per tal d’evitar un ERTO, el que suposaria una minva important dels ingressos d’unes treballadores i treballadors que, en general, són molt baixos.

La resta de la plantilla, excepte les persones que es troben en situació de baixa laboral per incapacitat temporal, roman a casa; com hem dit, no s’ha vist afectada per cap ERTO, i per tant rep les mateixes retribucions que el personal al qual sí s’obliga a anar treballar, sense tindre en compte els greus problemes de conciliació familiar i laboral que tenen algunes d’aquestes companyes i companys.

A més, durant 3 dies al Campus de Tarongers ha estat sense fluid elèctric; i els informadors d’accessos de Campus han d’acudir als centres tot i que en ells no es pot realitzar cap activitat i l’assistència és nul·la, ja que a les 7 de la tarda els edificis queden en completa foscor.

Les informadores d’accessos ens informen que reben un material de protecció insuficient; al Camp d’esports de Tarongers l’empresa no els proporciona ni mascaretes, ni guants ni gel hidroalcohòlic, els han de posar les treballadores pel seu compte, pagant-lo de la seua butxaca.

És lamentable que la Universitat, que està informada del que fan les empreses externes, no prenga mesures per evitar aquests abusos. Les anomalies a què ens referim no són excepcionals. Massa sovint els empleats i empleades es veuen obligades a judicialitzar qüestions tan bàsiques com l’impagament de les hores extres, festius, o incompliments del conveni col·lectiu.

Aquesta és la gestió que fan les empreses en serveis externalitzats per les administracions públiques durant la crisi de la COVID-19. El servei que donen aquestes empreses és impropi d’un país desenvolupat. El criteri de qualitat de servei que dóna una empresa externa, en aquest cas informació d’accessos, no pot ser únicament que els centres estiguin oberts entre les 7 del matí i les 9 del vespre. Les administracions públiques, i per suposat la Universitat de València, han de ser més exigents amb aquestes empreses que no respecten els drets laborals.

Deixa el teu comentari